Història de la població

Xirivella és un municipi de l’Horta molt pròxim a la ciutat de València; es troba sobre el Pla de Quart, entre el nou llit del riu Túria i el barranc de Xiva, i compta amb més de 29.281 habitants (dades del cens de gener del 2015).

Els vestigis arqueològics més antics de Xirivella es remunten probablement a època romana. Així es dedueix de la troballa d’almenys un capitell de columna romana recentment identificat pel Servei de Recerca Prehistòrica de València (SIP). També es té constància de l’existència de restes de teules romanes (tegulae), un fragment de pesa de teler (pondus) troncopiramidal i restes d’una antiga conducció d’aigua realitzada en formigó (opus caementicium). No obstant això, els orígens del nostre municipi són encara incerts. 

Hem d’esperar fins al segle VIII, ja durant el domini musulmà, per a constatar un assentament o “aduar” dedicat a les labors agrícoles. Des del segle X es va impulsar l’horta gràcies a la construcció de séquies que van conformar un entramat, l’estructura principal del qual s’ha mantingut fins als nostres dies, amb séquies que reguen tant l’Horta Alta com l’Horta Baixa. També es van rehabilitar les antigues cases alçades en els camps que conformaven les hortes, així com la construcció d’altres alqueries o "qaryas”. En aquest moment va existir almenys un molí i un forn. Entre els segles XI i XIII va poder construir-se al costat del camí de Quart una torre defensiva amb funcions de vigilància i protecció dels pobladors en cas d’amenaça, al comandament d’un alcaid, Apoçatán. Davant l’arribada de la població cristiana, la torre va perdre’n la funció originària i va quedar reduïda en altura i absorbida per edificis nous. 

Mur de tàpia i porta d'accés de la Closa
Mur de tàpia i porta d’accés de la Closa

D’aquest període encara es conserven alguns elements arquitectònics, com l’arc de ferradura que dóna accés a la Closa. Uns altres, malauradament, han sucumbit com l’Alqueria de Castillo a l’avanç d’altres construccions; els seus passadissos, que potser connectaven la primitiva fortalesa d’Alaquàs amb la torre de Xirivella; l’antic arc de ferradura d’un habitatge situat al carrer del Forn o l’arc cec de la Casa de la Taita. Algunes tradicions que perviuen en el municipi són d’aquesta època; el costum d’emblanquinar les parets, la presència del foc i la pólvora en les festivitats, el treball de la seda i la terrisseria en donen bon compte.  

El 1238 València i els seus voltants van ser presos pel rei Jaume I. Xirivella va ser llavors poblada per famílies procedents, fonamentalment, de Catalunya (Llobregat, Pallars, Lleida, Anoia, Barcelona) i, en menor mesura, d’Aragó (Terol i la Ribargorça). Sabem pel Llibre del Repartiment que el nostre municipi va ser dividit en tres parts: Xilbiela de l’Algarbia, Xilbiela de la Xarquia i Andarella. L’Orde de Calatrava, que havia participat en la conquesta, va rebre com a recompensa la zona corresponent a Xilbiela de l’Algarbia, mentre que les restants van ser lliurades a particulars. Els calatraves prompte van construir els principals edificis administratius i religiosos, com la Casa del Delme —fins fa unes dècades podia contemplar-se a la plaça de Pica baptismal de Xirivella (Fondos Imatges per al futur nº1752)l’Església— i la primera parròquia, d’estil gòtic. 

El temple, que tingué com a primera advocació a Santa Maria, s’articulava en una sola nau, amb una superfície de prop de 130 metres quadrats. La capçalera era plana, mentre que la sostrada de fusta estava coberta en l’exterior per teules de fang cuit, formant una teulada a dues aigües. Tenint en compte l’escassetat de pedra en la zona, és probable que empraren la rajola per a la construcció dels murs. Desconeixem el programa decoratiu de l’interior de l’edifici, però és probable que la pintura mural cobrira part dels panells i dels arcs amb motius heràldics, vegetals i repertori de bestiari. 

En aquells dies, el conegut cronista Ramon Muntaner, establit a València, va ser amo d’una alqueria a Xirivella, com a conseqüència del seu matrimoni amb Valençona Castell, el pare de la qual havia adquirit un lot de terra en aquesta localitat. Va ser en Ramon Munanter escrivint la seua Crònica a Xirivella (Biblioteca Real Monasterio de El Escorial)aquesta alqueria on Muntaner va escriure la seua coneguda crònica, obra clau de la literatura medieval universal, que ha donat a conéixer el nom del nostre poble pertot arreu, gràcies a les línies següents: : “E estant jo en una alqueria mia per nom Xilvella, que és en la Horta de València…” 

El 16 d’agost de 1386 el mestre de l’Orde Gonzalo Núñez cedia en emfiteusi i per una durada de nou anys les possessions de Xirivella a Pere Boïl Castellar i a la seua dona, Na Caterina Dies. Aquest compromís es va prorrogar en dues ocasions, per 2 i 50 anys més, respectivament. El traspàs de poders va comptar l’any 1391 amb el suport del papa Climent. Un temps més tard, el 1445, s’aplicava un acord nou entre l’Orde i els Boïl, que permetia a aquest llinatge continuar amb el poder fins a les acaballes de l’Edat Mitjana. Finalment, el 1602 quedava assignat el domini de Xirivella de manera pràcticament definitiva (per Casa del Dauhuit vides) a Ramon Boïl, VIII Senyor de Xirivella.  

D’aquella època encara es conserven la Casa del Dau, al carrer de la Pilota, així com la Closa i algunes cases de factura més humil, que apunten al carrer Major i al carrer del Forn, que han quedat molt alterades per reformes posteriors. També hi ha un conjunt de corrons de pedra per a usos agrícoles, bases i fusts de columnes que tradicionalment van ser catalogades com a romanes, però que han estat recentment estudiades pel SIP i les situa entre l’Edat Moderna i Contemporània (segles XVI-XIX). Actualment, poden contemplar-se a les instal·lacions del Poliesportiu Municipal. 

L’any 1609 Felipe III decretava l’expulsió dels moriscs d’Espanya. Aquesta mesura va provocar que moltes localitats de l’Horta quedaren quasi o totalment deshabitades. Tot i que Mislata, Alaquàs, Manises o Paterna van patir estralls, a Xirivella no hi havia població morisca i, per tant, el decret d’expulsió no va alterar les bases demogràfiques del nostre municipi.  

A l’agost de 1682 una  tempesta fortíssima va afectar l’estructura de la parròquia. La forta deterioració de l’edifici i els canvis en els gustos artístics de la societat van animar el començament de les obres per a la construcció de l’actual templeEsglésia barroc; no obstant això, es van mantenir les restes pètries de l’edifici primitiu. La nova parròquia, finalitzada el 1708, tindria com a advocació la Mare de Déu de la Salut. Alguns objectes es van salvar, com la “Pica de Xirivella”, composta per un antic capitell invertit i reutilitzat com a peu, i una xicoteta pica adossada. 

Durant tota l’Edat Moderna Xirivella ha participat i s’ha vist afectada pels esdeveniments que han marcat la història d’Espanya. Les conseqüències de la Guerra de Successió i la victòria dels Borbó encara la sentim els valencians. Efectivament, va ser el toc de gràcia per al Regne de València, ja que “per dret de conquesta” va ser privat dels seus privilegis i furs històrics, alhora que s’hi va implantar de manera forçosa la llengua castellana. Un episodi anecdòtic de la Guerra de la Independència o Guerra del Francès va tenir com a escenari el nostre municipi; el 1812, mentre estaven envoltades les tropes franceses, el mariscal Suchet va entrar a Xirivella amb alguns dels seus homes per a fer un reconeixement durant els atacs francesos a la ciutat de València i els seus voltants.

L’any 1814 el Marquès de Dosaigües va obtenir part del senyoriu fins que el 1837, en virtut de la posada en vigor de la Llei sobre l’Abolició del Règim Senyorial, Xirivella va deixar d’estar sota l’administració d’un senyor.

Aquestes últimes pinzellades passen per la nostra història més recent. El nostre poble no va poder escapar de la Guerra Civil que va promoure l’odi i el terror entre els veïns d’una mateixa població, ara dividits en dos bàndols. Durant el conflicte, la imatge de la Verge de la Salut va patir danys considerables, i va ser restaurada l’any 1939. 
Esperem que aprofiten aquestes línies com a breu presentació d’un poble que compta amb segles d’història, obert als canvis i en continu creixement, que malgrat el fort desenvolupament urbà de les últimes dècades encara conserva, afortunadament, xicotets racons que ens recorden una història i unes tradicions que no convé oblidar. 

Juan José Gordón Baeza, historiador i arqueòleg